OSWALDO GUAYASAMIN & GRAVAT

En la construcció d'una col.lecció ha d'haver-hi un fil conductor que creï un discurs. Aquest no ha estat el nostre punt de sortida, però sí el d'arribada. Un cop feta la tasca d'agrupar el recull d'obres hem intentat crear uns fonaments amb artistes que han tingut un reconeixament en la seva tècnica pictòrica. Un llenguatge. Una simbologia.

l'Oswaldo Guayasamin n'és un i encara que la següent peça és un gravat numerat, firmat per l'artista, reuneix el que busquem en el nostre discurs, una tècnica acurada en les formes i una sensibiltat en els colors, alguns quadres seràn més figuratius que d'altres, però en tots hem intentat que complissin aquests requisits. Un fil conductor que anirem trobant en el transcurs de les peces adquirides és el de la crítica social; el comportament de l'home en la societat actual, els esdeveniments que ens ha tocat viure, i de quina manera els artistes del nostre segle han sabut transmetre les fableses humanes.
Fer una col.lecció és un treball de dobles recerca, configurar l'eix vertebrador i classificar els artistes que la construeixen.

VICTOR MIRA & NATURA MORTA

Victor Mira, pintor, gravador i escriptor, amb incursions al teatre i fotografia. És un artista vinculat a l’expressionisme abstracte, on cohabiten figuració i primitivisme; considerat per a molts un innovador hereu de l’esperit de Goya. La seva obra tant pictòrica com escultòrica es caracteritza per una gran densitat plàstica i la constant presència de símbols i al·legories en torn a la mort.

Victor Mira a més de poeta i escriptor va ser un transgressor i un crític. En la dècada dels 80 les natures mortes de l’artista sempre han tingut una gran força i tendeixen a un abigarrament expressionista, on el protagonista és la calavera sobre un plat o una taula, així com altres objectes bàsics com l’espelma amb la seva lluminositat primitivesca, o les potes d’un animal ja mort plasmat pictòricament amb la seva rigidesa, un traç típicament goyesc. Tant L'Oswaldo Guayasamin com el Victor Mira són artistes de la nostre època encara que tots dos estan morts, els seus treballs ens permeten enllaçar les corrents del passat amb les del futur.

    Hi ha una eterna batalla amb el progrés de qualsevol època,

    perquè on es vulgui que, on és vagi a configurar quelcom nou,

 per molt verdader i bell que sigui, serà constantment

combatut per lo vell, allò ja existent. Victor Mira        

                                                           



VICTOR MIRA & ESTILITA

Dins de la mateixa dècada comença la sèrie estilita. En l’estilita i l’iconogràfica de la creu i el cor, és descendir per emergir, en aquest camí d’ascensió és quant apareix l’estilita, com el primitiu ermità que es retira al cim d’una columna per viure aïllat del món, en la soledat i l’èxtasi. Tanmateix, la columna de l’estilita cada cop ha de ser més alta i acaba convertint-se en un malson.

Una pintura està acabada quan sotmesa a la mortificació, l’aspecte material deixa de reflexionar i en el seu turment final, mostra la seva bellesa desesperada. És el moment d’aturar la mà.

Aquesta segona peça del Victor Mira ens reafirma la nostra voluntat de seguir cercant treballs de l’època dels caminants, és un artista, que com hem dit ens enllaça molt bé aquell abigarrament expressionista de l'Europa del nord. També ens captiva tota la seva simbologia, la seva iconografia, rica i enigmàtica; gràcies a anar estudiant els seus treballs ens ha permès saber identificar millor els treballs de joves artistes, alhora les seves peces ens han servit de fonament per l'estructura de la col·lecció. La col·lecció la volem vertebrar sobre artistes de la nostre època, i la malaurada sobtada mort d’en Victor Mira ha fet que això no fos possible, però és un art i un artista de la nostre època.

JOSÉ HERNÁNDEZ & PERFIL - SOMBRA II

José Hernández. Pintor i gravador, amb un no menys important tasca com a il.lustrador de llibres, escenògraf i figurinista en projectes teatrals i cinematogràfics.

La seva obra ha desenvolupat un estil personal on es fonen una minusiosa tècnica del dibuix amb un món de connotacions simbòliques i màgiques marcat pel surrealisme pictòric. Una pintura lligada a una certa literatura post romàntica-fantàstica, de relats de ciencia ficció a la novel.la gòtica, i una incondicional dependència de Goya.

JOSÉ HERNÁNDEZ & EL AULLIDO II

L'obra del José Hernàndez, ens va captivar en la mateixa línea dels dos anteriors, per la seva dilatada trajectòria artística, perquè noms com el d'ell reforcen el contingut de la col.lecció i els seus acurats treballs ens ensenyen com cercar nous artistes.

Les seves obres s'allunyen una mica del discurs de crítica social però tot el tema oníric que envolta la seva obra ens llença reflexions sobre la mort; la transformaçió de la vida a la no vida.

MIGUEL MACAYA & NATURA MORTA

Aquesta peça de 200 cm * 200 cm n'és un clar exponent, una tela on es plasma una natura morta i predomina bàsicament un gran ofici en l’art del pinzell. El pintor dibuixa pous molt negres d’on surt la força del seu món peculiar, habitat per gossos, waterpolistes tristos, toreros en hores baixes, zebres, cavalls, i bodegons solitaris en un ambient fosc i un xic decadent; és un altre personatge fosc típic de Macaya que ha anat creant una sèrie de personatges que formen part de la seva iconografia, i com enumeràvem al principi és també un dels requisits que busquem i ens atrau d’un artista, el seu món, tot un univers que descriu i del qual emanen emocions.

En els personatges, Macaya, ens segueix mostrant el seu ofici, un ofici que el converteix amb un artesà de la paleta. Aquestes peces de Macaya reforcen la col·lecció des de la parcel·la de tècnica acurada en el traç de les obres, però ens manca un discurs crític més contundent que també volem que es vertebri dins el recull de peces d’art.

MIGUEL MACAYA & PLAT I PALETA

Miguel Macaya,pintor nascut a Santander, actualment viu i treballa a Barcelona. Per Macaya la pintura és un mètode, més que per descriure, per fer preguntes. Així com els Neoclàssics donaven lliçons de moralitat a través dels seus quadres i donaven per descomptat les coses, el pintor modern pretén just el contrari, fer preguntes. Potser per això les mirades dels seus personatges són indefinides, equívoques, on el punt d’interès radica en l’ambigüitat. Els seus quadres són una explosió d’ombra i un jocs de llums. L’ombra és multiplica i s’instal·la en els perfils dels cossos mentre ressalta les seves formes i n’accentua els volums. L’obra del Miguel Macaya ens va captivar pel seu ofici, com hem esmentat en algun moment, ens els inicis d’una col·lecció potser impera més l’artista com a artesà que l’artista dins el seu concepte. Unes obres que descriguin els esdeveniments quotidians de la nostre època, sinó caiem en el perill de fer una col·lecció decorativa. Les seves figures quasi sempre de perfil, mostren la rigidesa d’intuir la solitud humana. La duresa es combina amb la fragilitat. Torero de perfil, ressalta la textura del cel creant un ambient no tant tenebrós com acostuma a plasmar en les seves figures de toreros. Per Macaya, la pintura no és una caixa de ressonància per reflectir el món que ens envolta, sinó una necessitat expressiva que es plasma en temes atemporals.

MIGUEL MACAYA & PERSONATGE COLLARÍ

Unes obres que descriguin els esdeveniments quotidians de la nostre època, sinó caiem en el perill de fer una col·lecció decorativa. Les seves figures quasi sempre de perfil, mostren la rigidesa d’intuir la solitud humana. La duresa es combina amb la fragilitat. Torero de perfil, ressalta la textura del cel creant un ambient no tant tenebrós com acostuma a plasmar en les seves figures de toreros. Per Macaya, la pintura no és una caixa de ressonància per reflectir el món que ens envolta, sinó una necessitat expressiva que es plasma en temes atemporals.

MIGUEL MACAYA & TORERO

Ni tant sols els retrats de les persones anònimes ni les figures de toreros que tant fascinen no es corresponen amb una voluntat expressa de referir-se a una cosa real; més aviat són un pretext per desenvolupar aquest gust tan seu pel treball conscienciós de la matèria pictòrica. Aquesta peça figurativa és de la mateixa trajectòria que l’home del collarí, però el que ens va captivar de l’obra és la introducció del color blau dins la plasticitat que comporta el tema taurí; ens trobem doncs els principals colors que fa servir sempre l’artista, com són els negres degradats a grisosos alhora que introdueix un blau elèctric que ens referma la voluntat de l’artista de cercar noves textures, no solament en les formes sinó també en els colors.

MIGUEL MACAYA & PAINTING

Aquesta peça de Miguel Macaya ens acompanya per ser un esbós d’una obra posterior feta en oli; són treballs preparatoris i es va adquirir bàsicament per veure tot el recorregut anterior a l'execució d’una peça gran i ben acabada.



En aquesta peça mostra també el bon ofici en l’art de la paleta que té Miguel Macaya, sempre acostuma a fer animals o persones en solitud, i on trasllada a través de la seva pinzellada contundent tota la història del personatge o animal representat; és una solitud d’una figura que mira en el buit on plasma la certesa del dolor i la incertesa de viure. El seu és un esforç continu i sàviament meditat per assumir l’herència del passat, i alhora forjar el seu propi univers pictòric.

MIGUEL MACAYA & GRAVAT

El món de Macaya no és el que sembla. Tot i que les seves obres estan protagonitzades per temes clàssics, les seves pintures van molt més enllà de les figures que representa. Amb això vull dir que els seus toreros, els seus gossos, els seus ocells i les seves natures mortes tenen alguna cosa d’insondable que ens inquieta i intriga alhora. Quant ens fixem en els seus quadres, ens crida l’atenció aquesta sensació d’estranyesa que des del primer moment atrapa la mirada de l’espectador.

MIGUEL MACAYA & ART FIGURATIU

Amb Macaya observem el seu allunyament total de les modes i dels seus vincles amb la quotidianitat que tant sovint obsessiona els joves artistes. En aquest sentit Macaya se’ns presenta com un artista singular, que avança a contracorrent. Al món de l’art actual, Macaya és un rara avis, que busca i troba la inspiració al seu propi estudi i que, per damunt de tot, estima l’ofici de pintar, l’artista es manté fidel a aquesta vocació inicial sense deixar-se influir mai per tendències dominants.

JAVIER MARIN & SERIE BARBUTS

Les obres de Javier Marín són de gest renacentista, manierisme i sensualitat torturada que deixa empremta en el record de l’espectador. Hi ha un gest rodinià en el tractament del moviment, la llum, l’espai i el material. Manipula la corporalitat i la materialitat amb un dinamisme contagiant. Converteix el drama real humà en objecte espectacular de gaudi estètic.
Tal i com afirma Javier Marín: “Veo al ser humano como una pieza en extinción, absolutamente condenado a desaparecer, y lo peor es que se va a autodiseñar bajo el control genético”. Les formes de les escultures de Javier Marín sedueixen i atrapen en un dol intens entre l’estètica i l'agònic. Barreja materials com el bronze, l'amarant, la resina de polièster, el tabac o la terra. Li interessa també molt deixar visible el procés com si fossin peces sense acabar. Té una estètica que no li interessa amagar, tot al contrari, vol integrar-la per mostrar-hi un treball amb més pes.





Aquesta peça del Javier Marín ens
va captivar per la seva majestuositat, no ens ajuda a articular el discurs que cerquem però disposa dins de ella mateixa el que creiem que tota peça d’art ha de tenir i que no podem oblidar, l’emoció que provoca al contemplar-la i la seva acurada execució.

JORDI PALLARÉS & TAUROMAQUIA

Jordi Pallarès és un artista on les seves obres sempre tenen un torbador misteri , tant si es tracta de la seva primera etapa més realista, o de les posteriors plenament abstractes . En l’obra que disposem estan totes les constants estilístiques de l’artista amb la força del seu traç i la seva amplia gesticulitat. Es tracta d’un tema taurí del que es poden treure nombroses reflexions establint certs paral·lelismes, el brau representaria la figura de l’artista assetjat per la societat i en permanent conflicte amb ella, en el fons un discurs sobre la vida i la mort.

En l’obra del Jordi Pallarès és un clar exemple que el que cerquem dels artistes no és solament ell i les seves peces, sinó tanmateix qui el representa, la galeria o el marxant que gestioni correctament i amb eficiència tot el seu capital artístic, ja que és amb aquest element indispensable que creiem que l’artista podrà anar creant tot el seu potencial creatiu, i això només és possible amb un recolzament econòmic, aquesta premissa ho proporciona les seves vendes a col·leccions particulars i oficials, com poden ser les fundacions i els museus.

MANOLO BALLESTEROS & NEGRE SOBRE BLAU

Amb Manolo Ballesteros entrem en un expressionisme abstracte on les principals característiques formals d’aquest estil és la preferència pels grans formats. Són abstractes en el sentit que eliminen la figuració, les teles presenten un aspecte geomètric que les fa diferents de moviments anteriors com el surrealisme. Una de les característiques diferents de l’expressionisme abstracte és la concepció de la superfície de la pintura com all-over (cobertura de la superfície) per evocar un camp obert sense límits en la superfície del quadre. El cromatisme sol ser molt auster limitat als colors primaris: vermell, groc, blau. Els pintors que es redueixen a un sol color estan ja anticipant un art minimal.

Els quadres en violents traços de color en grans formats, presenten com a trets diferencials l’angoixa i el conflicte.

En les pintures de Manolo Ballesteros observem una evolució cap a les formes, plenes d’energia, cada cop més dinàmiques. Actualment les seves imatges han entrat en un món de moviment; bandes ondulades horitzontalment, negres o de colors càlids produeixen una emoció en moviment, una emoció latent. Aquesta anada cap a un món de moviment s’ha anat accentuant en la seva trajectòria.Un dels conceptes de les obres és la seva “puresa”. És una puresa on els artistes estan bolcats en les possibilitats de la pintura, a una investigació dels seus elements específics i intransferibles, des de la pinzellada i el color, fins el tractament de l’espai, la línia, el ritme i l’estructura compositiva. És una pintura on es representa fragments de la realitat sensible, externa, però també aspectes relacionats amb la imaginació, la memòria, i el món dels sentiments. Una altre idea més complexa aquí expressada és la seqüència del temps, però no en relació al temps exterior, convencional de la societat, sinó en la relació al temps interior, de la pròpia evolució espiritual i personal.

 

MANOLO BALLESTEROS & PAINTING

En les pintures de Manolo Ballesteros observem una evolució cap a les formes, plenes d’energia, cada cop més dinàmiques. Actualment les seves imatges han entrat en un món de moviment; bandes ondulades horitzontalment, negres o de colors càlids produeixen una emoció en moviment, una emoció latent. Aquesta anada cap a un món de moviment s’ha anat accentuant en la seva trajectòria.Un dels conceptes de les obres és la seva “puresa”. És una puresa on els artistes estan bolcats en les possibilitats de la pintura, a una investigació dels seus elements específics i intransferibles, des de la pinzellada i el color, fins el tractament de l’espai, la línia, el ritme i l’estructura compositiva. És una pintura on es representa fragments de la realitat sensible, externa, però també aspectes relacionats amb la imaginació, la memòria, i el món dels sentiments. Una altre idea més complexa aquí expressada és la seqüència del temps, però no en relació al temps exterior, convencional de la societat, sinó en la relació al temps interior, de la pròpia evolució espiritual i personal.

Amb aquestes dues peces del Manolo Ballesteros ens volem adentrar en una reflexió sobre la pintura en la seva vessant expressionista però de caire no figurativa, abstracte. Tota l'abstracció americana ha d’haver deixat rastres en la societat actual i cerquem artistes que segueixen i sàpiguen evolucionar aquest discurs amb una sensibilitat i tècnica acurada. Amb aquestes premisses d’estar oberts a un ventall de camps ens permet crear camps comuns amb diferents continguts intel·lectuals, com pot ser intercalar un art més social amb un de més místic;

Cercar aquestes interseccions és un treball a vertebrar dins la col·lecció que ens porta a terme.L’obra que disposem és una aplicació de matisos negres i blanc, una idea del ritme i la repetició. Es crea una sensació d’infinit, com hem dit és una pintura deutora del concepte all-over, aquella que s’esplaia més enllà dels bordes de la tela, eliminant el concepte de camp espacial.



ALFREDO JAAR & AN ATLAS OF CLOUDS

Alfredo Jaar, artista, arquitecte i cineasta  xilé contemporani, establert a New York.

L’obra de Jaar es caracteritza per la seva ferma crítica a les discriminacions polítiques, econòmiques i socials. Va ser un gran opositor de les polítiques globals de desenvolupament. Rescata imatges que denuncien els problemes de la fam,la pobresa, la guerra,l’explotació de l’home ,la sida i la discriminació racial i política. Això porta a una reflexió sobre el poder,els mitjans de comunicació i la responsabilitat que es dona cabuda en el tema de la manipulació i banalització de grans catàstrofes. Agrupa en una sola entitat la consciència crítica, amb un llenguatge clar de denúncia alhora que de creació d’autèntics operatius estètics i comunicacionals de gran bellesa i eficàcia. L’obra que fem referència “An atlas of clouds, s’hi representen sis núvols de sis països africans on l’artista ha treballat i ha desenvolupat els seus projectes: Ruanda, Angola,Sud-àfrica,Nigèria, Namíbia i el Congo. Per ell aquesta obra , tal i com ens va explicar amb una trobada que varem tenir amb ell a l’Ars Santa Mònica : “mi obra más poética. Si veis toda mi trayectoria artística no he vuelto a hacer nada parecido.” En aquesta obra pretén i es nega a exposar les imatges més comuns i degradants, representacions que es podria catalogar d’irrepresentable i que ja es veuen a través de les notícies.

En el treball de l’Alfredo Jaar ens trobem amb la reflexió sobre el distanciament entre el tercer món i els països desenvolupats. Ell es declara com un fanàtic de la informació, i el que li interessa més és com aquesta es transmet: els seus punts de vista, la ideologia. Ell creu que hi ha una gran diferència entre les imatges i el que s’intenta dir, el seu treball es basa en que el poder de suggeriment del propi espectador sigui més fort que les imatges que se li puguin ensenyar. És la gran metàfora de la gran quantitat d’imatges que ens rodegen i que ningú veu.

ALFREDO JAAR & AFRICA

En les obres de l’Alfredo Jaar ens endinsem en el més profund art de connotacions socials, amb una crítica política - social molt contundent, a on la seva implicació a l’hora de desenvolupar un projecte és absoluta. Són peces que ens serveixen de fonaments en la col·lecció, no només per la seva acurada execució, sinó tot el discurs que emana d’elles. També compleix la premissa de ser un artista de la nostre època i que reflecteix els esdeveniments actuals en la seva vessant artística, podria semblar a vegades un fotoperiodisme, però tot el seu discurs poètic el converteixen en un gran artista.

MARINA ABRAMOVIC & EIGHT LESSONS ON EMPTINESS WITH A HAPPY END

Els treballs més coneguts de Marina Abramovic són les seves performances, objectes, vídeo- instal·lacions i accions registrades per dramatitzar-s'hi en escenografies de fort barroquisme conceptual.

En la peça que disposem anomenada Family III pertany al treball realitzat a Laos; es basa en tot un projecte fet en el país i com sempre l’artista tracte d’indagar els límits de la resistència moral i física, reflexionant sobre els patrons de comportament de la ment i l’organisme. La seva idea sempre es basa en establir un diàleg energètic amb els espectadors. És una artista que no ha deixat d’experimentar sobre els codis artístics utilitzant suports proporcionats pels avenços tècnics, vídeo, cine, fotografia, instal·lacions, demostrant una coherent evolució cap a la maduresa en els registres expressius emparats. Amb peces com The Family III reforcem el contingut de la col·lecció, tant per l’artista que l’executa amb la seva aportació conceptual al món de l’art, com per la plasticitat artística de la peça en si mateixa.

"Empecé de pequeña haciendo dibujos y pinturas. Siempre he estado celosa de Mozart, su primer concierto fue con 7 años y mi primera exposición con 12. Desde entonces nunca he dejado de trabajar como artista. Nunca he querido dedicarme a otra cosa y nunca he dudado de esa decisión”.
Marina Abramovic

DANIEL AND GEO FUCHS & SKULL

Daniel & Geo Fuchs treballen la fotografia per sèries. Obsessionats pel fet de col·leccionar,d’arxivar, de documentar la majoria dels seus subjectes són objecte de col·leccions ( de ninos,d’ulls de gent famosa, de natures mortes,etc ) o de memòria.Per cada projecte els artistes segueixen el mateix procediment estricte enfocant el subjecte d’una manera perspectiva. El resultat son unes fotografies d’una fermesa i d’una franquesa excepcional. Fotografies analògiques de factura impecable que són realçades amb marcs de resina blanca o de fusta de faig, donant un efecte o de caixa de llum o de caixa de pandora.Edicions limitades de quatres exemplars que proporcionen el treball d’aquesta parella que pica l’ullet a la fotografia tradicional sense deixar de costat la contemporaneïtat.Incorporant aquesta parella d’artistes ens reafirmem en la idea que fèiem referència a l’inici sobre criteris que articulen la col·lecció.











Un criteri a l’hora d’escollir una peça d’art és que el mitjà sigui part integral de l’obra, alhora que ens qüestionem si el mitjà utilitzat és indispensable pel seu propòsit. Aquesta peça n'és un clar exponent i ens ens reforça aquest concepte.                               

Els fotògrafs deixen que sigui el propi plàstic, brillant i colorista, que parli per si mateix del poder vanalitzador i uniformitzant que el consum exerceix sobre la diferència. Els Toys, simplement per existir, constaten aquesta realitat de la nostre societat en transformació.