Les obres de Javier Marín són de gest renacentista, manierisme i sensualitat torturada que deixa empremta en el record de l’espectador. Hi ha un gest rodinià en el tractament del moviment, la llum, l’espai i el material. Manipula la corporalitat i la materialitat amb un dinamisme contagiant. Converteix el drama real humà en objecte espectacular de gaudi estètic.Tal i com afirma Javier Marín: “Veo al ser humano como una pieza en extinción, absolutamente condenado a desaparecer, y lo peor es que se va a autodiseñar bajo el control genético”. Les formes de les escultures de Javier Marín sedueixen i atrapen en un dol intens entre l’estètica i l'agònic. Barreja materials com el bronze, l'amarant, la resina de polièster, el tabac o la terra. Li interessa també molt deixar visible el procés com si fossin peces sense acabar. Té una estètica que no li interessa amagar, tot al contrari, vol integrar-la per mostrar-hi un treball amb més pes.
Aquesta peça del Javier Marín ens
va captivar per la seva majestuositat, no ens ajuda a articular el discurs que cerquem però disposa dins de ella mateixa el que creiem que tota peça d’art ha de tenir i que no podem oblidar, l’emoció que provoca al contemplar-la i la seva acurada execució.
