COL·LECCIÓ 2004-2009

5 Anys

15 Artistes

45 Peces d’art

1 Col.lecció

1 Emoció Latent

OSWALDO GUAYASAMIN & GRAVAT

En la construcció d'una col.lecció ha d'haver-hi un fil conductor que creï un discurs. Aquest no ha estat el nostre punt de sortida, però sí el d'arribada. Un cop feta la tasca d'agrupar el recull d'obres hem intentat crear uns fonaments amb artistes que han tingut un reconeixament en la seva tècnica pictòrica. Un llenguatge. Una simbologia.

l'Oswaldo Guayasamin n'és un i encara que la següent peça és un gravat numerat, firmat per l'artista, reuneix el que busquem en el nostre discurs, una tècnica acurada en les formes i una sensibiltat en els colors, alguns quadres seràn més figuratius que d'altres, però en tots hem intentat que complissin aquests requisits. Un fil conductor que anirem trobant en el transcurs de les peces adquirides és el de la crítica social; el comportament de l'home en la societat actual, els esdeveniments que ens ha tocat viure, i de quina manera els artistes del nostre segle han sabut transmetre les fableses humanes.
Fer una col.lecció és un treball de dobles recerca, configurar l'eix vertebrador i classificar els artistes que la construeixen.

VICTOR MIRA & NATURA MORTA

Victor Mira, pintor, gravador i escriptor, amb incursions al teatre i fotografia. És un artista vinculat a l’expressionisme abstracte, on cohabiten figuració i primitivisme; considerat per a molts un innovador hereu de l’esperit de Goya. La seva obra tant pictòrica com escultòrica es caracteritza per una gran densitat plàstica i la constant presència de símbols i al·legories en torn a la mort.

Victor Mira a més de poeta i escriptor va ser un transgressor i un crític. En la dècada dels 80 les natures mortes de l’artista sempre han tingut una gran força i tendeixen a un abigarrament expressionista, on el protagonista és la calavera sobre un plat o una taula, així com altres objectes bàsics com l’espelma amb la seva lluminositat primitivesca, o les potes d’un animal ja mort plasmat pictòricament amb la seva rigidesa, un traç típicament goyesc. Tant L'Oswaldo Guayasamin com el Victor Mira són artistes de la nostre època encara que tots dos estan morts, els seus treballs ens permeten enllaçar les corrents del passat amb les del futur.

    Hi ha una eterna batalla amb el progrés de qualsevol època,

    perquè on es vulgui que, on és vagi a configurar quelcom nou,

 per molt verdader i bell que sigui, serà constantment

combatut per lo vell, allò ja existent. Victor Mira        

                                                           



VICTOR MIRA & ESTILITA

Dins de la mateixa dècada comença la sèrie estilita. En l’estilita i l’iconogràfica de la creu i el cor, és descendir per emergir, en aquest camí d’ascensió és quant apareix l’estilita, com el primitiu ermità que es retira al cim d’una columna per viure aïllat del món, en la soledat i l’èxtasi. Tanmateix, la columna de l’estilita cada cop ha de ser més alta i acaba convertint-se en un malson.

Una pintura està acabada quan sotmesa a la mortificació, l’aspecte material deixa de reflexionar i en el seu turment final, mostra la seva bellesa desesperada. És el moment d’aturar la mà.

Aquesta segona peça del Victor Mira ens reafirma la nostra voluntat de seguir cercant treballs de l’època dels caminants, és un artista, que com hem dit ens enllaça molt bé aquell abigarrament expressionista de l'Europa del nord. També ens captiva tota la seva simbologia, la seva iconografia, rica i enigmàtica; gràcies a anar estudiant els seus treballs ens ha permès saber identificar millor els treballs de joves artistes, alhora les seves peces ens han servit de fonament per l'estructura de la col·lecció. La col·lecció la volem vertebrar sobre artistes de la nostre època, i la malaurada sobtada mort d’en Victor Mira ha fet que això no fos possible, però és un art i un artista de la nostre època.

JOSÉ HERNÁNDEZ & PERFIL - SOMBRA II

José Hernández. Pintor i gravador, amb un no menys important tasca com a il.lustrador de llibres, escenògraf i figurinista en projectes teatrals i cinematogràfics.

La seva obra ha desenvolupat un estil personal on es fonen una minusiosa tècnica del dibuix amb un món de connotacions simbòliques i màgiques marcat pel surrealisme pictòric. Una pintura lligada a una certa literatura post romàntica-fantàstica, de relats de ciencia ficció a la novel.la gòtica, i una incondicional dependència de Goya.

JOSÉ HERNÁNDEZ & EL AULLIDO II

L'obra del José Hernàndez, ens va captivar en la mateixa línea dels dos anteriors, per la seva dilatada trajectòria artística, perquè noms com el d'ell reforcen el contingut de la col.lecció i els seus acurats treballs ens ensenyen com cercar nous artistes.

Les seves obres s'allunyen una mica del discurs de crítica social però tot el tema oníric que envolta la seva obra ens llença reflexions sobre la mort; la transformaçió de la vida a la no vida.

MIGUEL MACAYA & NATURA MORTA

Aquesta peça de 200 cm * 200 cm n'és un clar exponent, una tela on es plasma una natura morta i predomina bàsicament un gran ofici en l’art del pinzell. El pintor dibuixa pous molt negres d’on surt la força del seu món peculiar, habitat per gossos, waterpolistes tristos, toreros en hores baixes, zebres, cavalls, i bodegons solitaris en un ambient fosc i un xic decadent; és un altre personatge fosc típic de Macaya que ha anat creant una sèrie de personatges que formen part de la seva iconografia, i com enumeràvem al principi és també un dels requisits que busquem i ens atrau d’un artista, el seu món, tot un univers que descriu i del qual emanen emocions.

En els personatges, Macaya, ens segueix mostrant el seu ofici, un ofici que el converteix amb un artesà de la paleta. Aquestes peces de Macaya reforcen la col·lecció des de la parcel·la de tècnica acurada en el traç de les obres, però ens manca un discurs crític més contundent que també volem que es vertebri dins el recull de peces d’art.

MIGUEL MACAYA & PLAT I PALETA

Miguel Macaya,pintor nascut a Santander, actualment viu i treballa a Barcelona. Per Macaya la pintura és un mètode, més que per descriure, per fer preguntes. Així com els Neoclàssics donaven lliçons de moralitat a través dels seus quadres i donaven per descomptat les coses, el pintor modern pretén just el contrari, fer preguntes. Potser per això les mirades dels seus personatges són indefinides, equívoques, on el punt d’interès radica en l’ambigüitat. Els seus quadres són una explosió d’ombra i un jocs de llums. L’ombra és multiplica i s’instal·la en els perfils dels cossos mentre ressalta les seves formes i n’accentua els volums. L’obra del Miguel Macaya ens va captivar pel seu ofici, com hem esmentat en algun moment, ens els inicis d’una col·lecció potser impera més l’artista com a artesà que l’artista dins el seu concepte. Unes obres que descriguin els esdeveniments quotidians de la nostre època, sinó caiem en el perill de fer una col·lecció decorativa. Les seves figures quasi sempre de perfil, mostren la rigidesa d’intuir la solitud humana. La duresa es combina amb la fragilitat. Torero de perfil, ressalta la textura del cel creant un ambient no tant tenebrós com acostuma a plasmar en les seves figures de toreros. Per Macaya, la pintura no és una caixa de ressonància per reflectir el món que ens envolta, sinó una necessitat expressiva que es plasma en temes atemporals.

MIGUEL MACAYA & PERSONATGE COLLARÍ

Unes obres que descriguin els esdeveniments quotidians de la nostre època, sinó caiem en el perill de fer una col·lecció decorativa. Les seves figures quasi sempre de perfil, mostren la rigidesa d’intuir la solitud humana. La duresa es combina amb la fragilitat. Torero de perfil, ressalta la textura del cel creant un ambient no tant tenebrós com acostuma a plasmar en les seves figures de toreros. Per Macaya, la pintura no és una caixa de ressonància per reflectir el món que ens envolta, sinó una necessitat expressiva que es plasma en temes atemporals.

MIGUEL MACAYA & TORERO

Ni tant sols els retrats de les persones anònimes ni les figures de toreros que tant fascinen no es corresponen amb una voluntat expressa de referir-se a una cosa real; més aviat són un pretext per desenvolupar aquest gust tan seu pel treball conscienciós de la matèria pictòrica. Aquesta peça figurativa és de la mateixa trajectòria que l’home del collarí, però el que ens va captivar de l’obra és la introducció del color blau dins la plasticitat que comporta el tema taurí; ens trobem doncs els principals colors que fa servir sempre l’artista, com són els negres degradats a grisosos alhora que introdueix un blau elèctric que ens referma la voluntat de l’artista de cercar noves textures, no solament en les formes sinó també en els colors.

MIGUEL MACAYA & PAINTING

Aquesta peça de Miguel Macaya ens acompanya per ser un esbós d’una obra posterior feta en oli; són treballs preparatoris i es va adquirir bàsicament per veure tot el recorregut anterior a l'execució d’una peça gran i ben acabada.



En aquesta peça mostra també el bon ofici en l’art de la paleta que té Miguel Macaya, sempre acostuma a fer animals o persones en solitud, i on trasllada a través de la seva pinzellada contundent tota la història del personatge o animal representat; és una solitud d’una figura que mira en el buit on plasma la certesa del dolor i la incertesa de viure. El seu és un esforç continu i sàviament meditat per assumir l’herència del passat, i alhora forjar el seu propi univers pictòric.

MIGUEL MACAYA & GRAVAT

El món de Macaya no és el que sembla. Tot i que les seves obres estan protagonitzades per temes clàssics, les seves pintures van molt més enllà de les figures que representa. Amb això vull dir que els seus toreros, els seus gossos, els seus ocells i les seves natures mortes tenen alguna cosa d’insondable que ens inquieta i intriga alhora. Quant ens fixem en els seus quadres, ens crida l’atenció aquesta sensació d’estranyesa que des del primer moment atrapa la mirada de l’espectador.

MIGUEL MACAYA & ART FIGURATIU

Amb Macaya observem el seu allunyament total de les modes i dels seus vincles amb la quotidianitat que tant sovint obsessiona els joves artistes. En aquest sentit Macaya se’ns presenta com un artista singular, que avança a contracorrent. Al món de l’art actual, Macaya és un rara avis, que busca i troba la inspiració al seu propi estudi i que, per damunt de tot, estima l’ofici de pintar, l’artista es manté fidel a aquesta vocació inicial sense deixar-se influir mai per tendències dominants.

JAVIER MARIN & SERIE BARBUTS

Les obres de Javier Marín són de gest renacentista, manierisme i sensualitat torturada que deixa empremta en el record de l’espectador. Hi ha un gest rodinià en el tractament del moviment, la llum, l’espai i el material. Manipula la corporalitat i la materialitat amb un dinamisme contagiant. Converteix el drama real humà en objecte espectacular de gaudi estètic.
Tal i com afirma Javier Marín: “Veo al ser humano como una pieza en extinción, absolutamente condenado a desaparecer, y lo peor es que se va a autodiseñar bajo el control genético”. Les formes de les escultures de Javier Marín sedueixen i atrapen en un dol intens entre l’estètica i l'agònic. Barreja materials com el bronze, l'amarant, la resina de polièster, el tabac o la terra. Li interessa també molt deixar visible el procés com si fossin peces sense acabar. Té una estètica que no li interessa amagar, tot al contrari, vol integrar-la per mostrar-hi un treball amb més pes.





Aquesta peça del Javier Marín ens
va captivar per la seva majestuositat, no ens ajuda a articular el discurs que cerquem però disposa dins de ella mateixa el que creiem que tota peça d’art ha de tenir i que no podem oblidar, l’emoció que provoca al contemplar-la i la seva acurada execució.

JORDI PALLARÉS & TAUROMAQUIA

Jordi Pallarès és un artista on les seves obres sempre tenen un torbador misteri , tant si es tracta de la seva primera etapa més realista, o de les posteriors plenament abstractes . En l’obra que disposem estan totes les constants estilístiques de l’artista amb la força del seu traç i la seva amplia gesticulitat. Es tracta d’un tema taurí del que es poden treure nombroses reflexions establint certs paral·lelismes, el brau representaria la figura de l’artista assetjat per la societat i en permanent conflicte amb ella, en el fons un discurs sobre la vida i la mort.

En l’obra del Jordi Pallarès és un clar exemple que el que cerquem dels artistes no és solament ell i les seves peces, sinó tanmateix qui el representa, la galeria o el marxant que gestioni correctament i amb eficiència tot el seu capital artístic, ja que és amb aquest element indispensable que creiem que l’artista podrà anar creant tot el seu potencial creatiu, i això només és possible amb un recolzament econòmic, aquesta premissa ho proporciona les seves vendes a col·leccions particulars i oficials, com poden ser les fundacions i els museus.

MANOLO BALLESTEROS & NEGRE SOBRE BLAU

Amb Manolo Ballesteros entrem en un expressionisme abstracte on les principals característiques formals d’aquest estil és la preferència pels grans formats. Són abstractes en el sentit que eliminen la figuració, les teles presenten un aspecte geomètric que les fa diferents de moviments anteriors com el surrealisme. Una de les característiques diferents de l’expressionisme abstracte és la concepció de la superfície de la pintura com all-over (cobertura de la superfície) per evocar un camp obert sense límits en la superfície del quadre. El cromatisme sol ser molt auster limitat als colors primaris: vermell, groc, blau. Els pintors que es redueixen a un sol color estan ja anticipant un art minimal.

Els quadres en violents traços de color en grans formats, presenten com a trets diferencials l’angoixa i el conflicte.

En les pintures de Manolo Ballesteros observem una evolució cap a les formes, plenes d’energia, cada cop més dinàmiques. Actualment les seves imatges han entrat en un món de moviment; bandes ondulades horitzontalment, negres o de colors càlids produeixen una emoció en moviment, una emoció latent. Aquesta anada cap a un món de moviment s’ha anat accentuant en la seva trajectòria.Un dels conceptes de les obres és la seva “puresa”. És una puresa on els artistes estan bolcats en les possibilitats de la pintura, a una investigació dels seus elements específics i intransferibles, des de la pinzellada i el color, fins el tractament de l’espai, la línia, el ritme i l’estructura compositiva. És una pintura on es representa fragments de la realitat sensible, externa, però també aspectes relacionats amb la imaginació, la memòria, i el món dels sentiments. Una altre idea més complexa aquí expressada és la seqüència del temps, però no en relació al temps exterior, convencional de la societat, sinó en la relació al temps interior, de la pròpia evolució espiritual i personal.

 

MANOLO BALLESTEROS & PAINTING

En les pintures de Manolo Ballesteros observem una evolució cap a les formes, plenes d’energia, cada cop més dinàmiques. Actualment les seves imatges han entrat en un món de moviment; bandes ondulades horitzontalment, negres o de colors càlids produeixen una emoció en moviment, una emoció latent. Aquesta anada cap a un món de moviment s’ha anat accentuant en la seva trajectòria.Un dels conceptes de les obres és la seva “puresa”. És una puresa on els artistes estan bolcats en les possibilitats de la pintura, a una investigació dels seus elements específics i intransferibles, des de la pinzellada i el color, fins el tractament de l’espai, la línia, el ritme i l’estructura compositiva. És una pintura on es representa fragments de la realitat sensible, externa, però també aspectes relacionats amb la imaginació, la memòria, i el món dels sentiments. Una altre idea més complexa aquí expressada és la seqüència del temps, però no en relació al temps exterior, convencional de la societat, sinó en la relació al temps interior, de la pròpia evolució espiritual i personal.

Amb aquestes dues peces del Manolo Ballesteros ens volem adentrar en una reflexió sobre la pintura en la seva vessant expressionista però de caire no figurativa, abstracte. Tota l'abstracció americana ha d’haver deixat rastres en la societat actual i cerquem artistes que segueixen i sàpiguen evolucionar aquest discurs amb una sensibilitat i tècnica acurada. Amb aquestes premisses d’estar oberts a un ventall de camps ens permet crear camps comuns amb diferents continguts intel·lectuals, com pot ser intercalar un art més social amb un de més místic;

Cercar aquestes interseccions és un treball a vertebrar dins la col·lecció que ens porta a terme.L’obra que disposem és una aplicació de matisos negres i blanc, una idea del ritme i la repetició. Es crea una sensació d’infinit, com hem dit és una pintura deutora del concepte all-over, aquella que s’esplaia més enllà dels bordes de la tela, eliminant el concepte de camp espacial.



ALFREDO JAAR & AN ATLAS OF CLOUDS

Alfredo Jaar, artista, arquitecte i cineasta  xilé contemporani, establert a New York.

L’obra de Jaar es caracteritza per la seva ferma crítica a les discriminacions polítiques, econòmiques i socials. Va ser un gran opositor de les polítiques globals de desenvolupament. Rescata imatges que denuncien els problemes de la fam,la pobresa, la guerra,l’explotació de l’home ,la sida i la discriminació racial i política. Això porta a una reflexió sobre el poder,els mitjans de comunicació i la responsabilitat que es dona cabuda en el tema de la manipulació i banalització de grans catàstrofes. Agrupa en una sola entitat la consciència crítica, amb un llenguatge clar de denúncia alhora que de creació d’autèntics operatius estètics i comunicacionals de gran bellesa i eficàcia. L’obra que fem referència “An atlas of clouds, s’hi representen sis núvols de sis països africans on l’artista ha treballat i ha desenvolupat els seus projectes: Ruanda, Angola,Sud-àfrica,Nigèria, Namíbia i el Congo. Per ell aquesta obra , tal i com ens va explicar amb una trobada que varem tenir amb ell a l’Ars Santa Mònica : “mi obra más poética. Si veis toda mi trayectoria artística no he vuelto a hacer nada parecido.” En aquesta obra pretén i es nega a exposar les imatges més comuns i degradants, representacions que es podria catalogar d’irrepresentable i que ja es veuen a través de les notícies.

En el treball de l’Alfredo Jaar ens trobem amb la reflexió sobre el distanciament entre el tercer món i els països desenvolupats. Ell es declara com un fanàtic de la informació, i el que li interessa més és com aquesta es transmet: els seus punts de vista, la ideologia. Ell creu que hi ha una gran diferència entre les imatges i el que s’intenta dir, el seu treball es basa en que el poder de suggeriment del propi espectador sigui més fort que les imatges que se li puguin ensenyar. És la gran metàfora de la gran quantitat d’imatges que ens rodegen i que ningú veu.

ALFREDO JAAR & AFRICA

En les obres de l’Alfredo Jaar ens endinsem en el més profund art de connotacions socials, amb una crítica política - social molt contundent, a on la seva implicació a l’hora de desenvolupar un projecte és absoluta. Són peces que ens serveixen de fonaments en la col·lecció, no només per la seva acurada execució, sinó tot el discurs que emana d’elles. També compleix la premissa de ser un artista de la nostre època i que reflecteix els esdeveniments actuals en la seva vessant artística, podria semblar a vegades un fotoperiodisme, però tot el seu discurs poètic el converteixen en un gran artista.

MARINA ABRAMOVIC & EIGHT LESSONS ON EMPTINESS WITH A HAPPY END

Els treballs més coneguts de Marina Abramovic són les seves performances, objectes, vídeo- instal·lacions i accions registrades per dramatitzar-s'hi en escenografies de fort barroquisme conceptual.

En la peça que disposem anomenada Family III pertany al treball realitzat a Laos; es basa en tot un projecte fet en el país i com sempre l’artista tracte d’indagar els límits de la resistència moral i física, reflexionant sobre els patrons de comportament de la ment i l’organisme. La seva idea sempre es basa en establir un diàleg energètic amb els espectadors. És una artista que no ha deixat d’experimentar sobre els codis artístics utilitzant suports proporcionats pels avenços tècnics, vídeo, cine, fotografia, instal·lacions, demostrant una coherent evolució cap a la maduresa en els registres expressius emparats. Amb peces com The Family III reforcem el contingut de la col·lecció, tant per l’artista que l’executa amb la seva aportació conceptual al món de l’art, com per la plasticitat artística de la peça en si mateixa.

"Empecé de pequeña haciendo dibujos y pinturas. Siempre he estado celosa de Mozart, su primer concierto fue con 7 años y mi primera exposición con 12. Desde entonces nunca he dejado de trabajar como artista. Nunca he querido dedicarme a otra cosa y nunca he dudado de esa decisión”.
Marina Abramovic

DANIEL AND GEO FUCHS & SKULL

Daniel & Geo Fuchs treballen la fotografia per sèries. Obsessionats pel fet de col·leccionar,d’arxivar, de documentar la majoria dels seus subjectes són objecte de col·leccions ( de ninos,d’ulls de gent famosa, de natures mortes,etc ) o de memòria.Per cada projecte els artistes segueixen el mateix procediment estricte enfocant el subjecte d’una manera perspectiva. El resultat son unes fotografies d’una fermesa i d’una franquesa excepcional. Fotografies analògiques de factura impecable que són realçades amb marcs de resina blanca o de fusta de faig, donant un efecte o de caixa de llum o de caixa de pandora.Edicions limitades de quatres exemplars que proporcionen el treball d’aquesta parella que pica l’ullet a la fotografia tradicional sense deixar de costat la contemporaneïtat.Incorporant aquesta parella d’artistes ens reafirmem en la idea que fèiem referència a l’inici sobre criteris que articulen la col·lecció.











Un criteri a l’hora d’escollir una peça d’art és que el mitjà sigui part integral de l’obra, alhora que ens qüestionem si el mitjà utilitzat és indispensable pel seu propòsit. Aquesta peça n'és un clar exponent i ens ens reforça aquest concepte.                               

Els fotògrafs deixen que sigui el propi plàstic, brillant i colorista, que parli per si mateix del poder vanalitzador i uniformitzant que el consum exerceix sobre la diferència. Els Toys, simplement per existir, constaten aquesta realitat de la nostre societat en transformació.

CARLOS AIRES & LOVE IS IN THE AIR INOX

Amb l’obra de Carlos Aires seguim en el fil conductor del tractament de les imatges en l'època actual; és una realitat que se’ns presenta manipulada, pre-generada, a través de diferents filtres com són els mitjans de comunicació. En el seu treball el resultat és sempre una imatge bella, agradable a la vista, o al menys una dolçor encoberta; però les seves fotografies són imatges que ofereixen a l’espectador el factor sorpresa, la possibilitat de descobrir sota la seva aparença una lectura moltes vegades àcida, pertorbadora i políticament incorrecte. Si bé l’obra d’en Carlos Aires parla de una realitat incòmode, aquesta és només el teló de fons; a vegades la imatge disfressa la seva acidesa mimetitzant -la amb un colorit pop formant visualment el seu propi contingut Aquestes dues peces són les ultimes que hem incorporat a la col·lecció i és a través del procediment que vàrem descriure en un principi, artista coetani a nosaltres, amb un treball actual, que descrigui xocs socials; i alhora que hi hagi un bon marxant—galerista que gestioni correctament les seves obres.

És tracte d’un suport nou que podríem catalogar d'escultòric dins una execució que fins ara no havíem vist

EUGENIO MERINO & ACORRALADO

Contemplar la figura del Dalai Lama amb la indumentària de John Rambo en la seva obra Acorralat , o un grup de presoners de Guantánamo ballant al ritme d’Elvis Presley, Merino barreja dues filosofies i dues formes oposades de pensar vers la violència. No és un art pamfletari ni tant sols es pot anomenar polític, encara que hi tingui moltes lectures al respecte; invoca el caos, la mort i la destrucció si és necessari però des d’un univers creatiu ple d’humor càustic i profundament com dèiem al principi influenciat pels mitjans de comunicació. Amb l’Eugenio Merino ens endinsem amb un registre escultòric que combina les icones de la nostra societat, icones moltes vegades pop, i un treball acurat en la seva execució; aquests treballs cohabiten perfectament amb l'àmbit crític social que vertebra la col·lecció. Compleix perfectament el registre que articulem i assíduament acostumem a xerrar amb ell sobre els esdeveniments socials de la nostra època.

Aquest mètode de treball ens permet també discernir qui desenvolupa un bon discurs.Lo que yo hago tiene mucho que ver con la publicidad: que se entienda a la primera y lleve un juego, como hacer entender una cosa a través de otra. El engaño rápido”.

Articula un discurs ple de referents actuals i  marcadament àcid. La seva principal estratègia consisteix en desemmascarar realitats a través de gestos aparentment trivials però carregats de significació. Els seus treballs reflexen problemes reals i candents de la nostra societat:guerra,contaminació, problemes entre països desenvolupats amb subdesenvolupats,religió,política,problemes socials,etc.

Merino estimula l’espectador per tal que vegi allò irònic en la tragèdia o el que és més amarg en un context satíric. Always és una peça on reflexa perfectament tot el seu discurs, bona tècnica d'execució, ironia en el seu màxim nivell i ens amplia la línia de crítica social que intentem que agafi una branca de la col·lecció .

EUGENIO MERINO & PROJECTE ALWAYS

Les peces de l’Eugenio Merino són explosives visualment, això comporta en principi un rebuig per part de l’espectador, aquesta peça anomenada Always va ser la primera que es va adquirir per la col•lecció i ens mostra el seu discurs crític alhora que satíric d’una situació actual com és de quina manera intercanviem objectes, cultura, etc.. entre els diferents països que cohabiten en el mateix entorn, aquests conceptes i aquesta manera de plasmar-los és el que ens va captivar del seu treball.
Respecte al seu treball, Merino ens aclareix que no pretén una declaració crítica i explicita sinó que tracta de la utilització de la mofa i l’acudit com una eina discursiva que connota un elevat potencial crític,tot això per abordar els aconteixements de l’actualitat mundial. La seva premissa bàsica és la d’entretenir al públic i fer reflexionar amb un toc d’humor.

Utilitza tot els suports, el dibuix, l’escultura, la instal.lació o el vídeo, l’artista s’acosta a un hiperrealisme que l’uneix a grans figures de l’art contemporani d’avui en dia.

Aquesta peça de l’Eugenio Merino ens reforça la col•lecció en la vessant escultòrica, és una peça que va separada del Always, però en la col•lecció l’hem ajuntat com a una única peça, formant un díptic escultòric. Un paper de qualsevol col•lecció ha de ser el de comunicació, tant a nivell agregat de totes les peces com individual, d’aquí la voluntat de que la cessió de peces pot ser un vehicle a utilitzar en un futur per la col•lecció.Son cessions temporals en exposicions de temes diversos; el de la crítica social n’és un de molt utilitzat, per això les peces de l’Eugenio Merino, com l' Always o L’Àfrica existeix han estat en diferents exposicions.

L'última, una itinerant per Mallorca sobre els drets humans. “Utopia? Art i drets humans, 60é aniversari de declaració universal dels drets humans.” Amb l’Eugenio Merino entrem dins un art influenciat per la cultura de la publicitat, el còmic i els mitjans de comunicació. La iconografia del segle XXI desfila en la seva obra sense pretensions, sense excessos, però ara els protagonistes són personatges del cel•luloide fins que els mitjans de comunicació així ho disposin. Indiferentment personatges reals o de ficció composen l’univers creatiu de l'Eugenio Merino, perquè en el rerefons són el mateix, tant eal és la figura de Mickye Mouse com la de George W. Bush.

Estereotips plens de significat que l’artista agafa i crea el seu propi discurs. Icones de cultura popular en les quals introduint-li noves significacions aconsegueix crear noves peces plenes d’ironia i sarcasme.

Aquets dos dibuixos complementen perfectament la peça d' Always, que com hem comentat havíem agrupat en una sola peça juntament amb el mapa d'Africa, per tant en una exposició es podria posar les quatre peces i fer un conjunt que amplifica el concepte que es vol transmetre. Adquirint aquestes dues peces volem ressaltar també els diferents suports que l’artista executa els seus conceptes i veiem que cadascun reafirma l’obra en si mateixa.

GANDALF GAVAN

Gandalf Gàlvez: Berlín 1975
resideix i treballa a Nova York i és catedràtic de la Universitat de Columbia.

El seu treball bàsicament imprimeix la relació entre l’inconscient, utilitzant imatges de revistes. Segons ell diu:”per a mi és com l’encert de la creació de la força”. La seva proposta conceptual pot veure’s com un qüestionament de la realitat que ens envolta. Són visions que produeixen cert neguit i vertigen al contemplar-les. Una proposta plena de suggeriments estètics que fa que ens preguntem que és el real i el que veuen els nostres ulls. La seva capacitat d’estirar, de captivar, de congelar el temps està present en la seva obra, el temps sembla estar als llimbs.

La seva obra té tanta informació que se’l converteix en un cronista intemporal i molt actual.L’obra del Gandalf Gàlvez ens va captivar per la seva plasticitat i el discurs del seu concepte, l'englobem dins l'àmbit de crítica social.

Alhora també ens va interessar tot el seu discurs entorn del món de l’art de la nostra època, aquí observem una mica que el camí o mètode que utilitzem a l’hora d’adquirir una peça es va complint, busquem gent compromesa amb el món de l’art, que desenvolupi un discurs actual i una acurada realització dels seus treballs.

SAMUEL SALCEDO & STAND BY

La seva tècnica és l’oli i l’esprai de graffiti per representar en els seus quadres figures humanes, que ubica en un context net, sense fons, com quant pintes alguna cosa en un full en blanc o en una paret.També realitza pintures ratllades sobre fusta (volums) que són superposicions que no encaixen i que creen un altre imatge. La imatge gràfica dóna informació que posa dins d’una altre i aquesta en resulta una tercera i així successivament.

Amb en Samuel Salcedo ens endinsem dins la col·lecció en un art de la nostre època, que ens dóna una visió de les situacions actuals i els seus esdeveniments quotidians, com aquesta peça anomenada Low Cost, un concepte que fa uns anys no existia, i a ben segur que en un futur, apart dels llibres, les notícies, i les hemeroteques, el punt de vista artístic és i serà un mitjà que ens donarà arguments per qüestionar l’època viscuda.

SAMUEL SALCEDO & WONDERFUL BALLS

Samuel Salcedo Pintor i Escultor, en el seu treball ens ajuda a apropar-nos al costat més fosc, cruel i cru de la realitat humana.

Eliminant de les seves pintures i escultures elements contextuals, és a dir abstraient al subjecte del seu entorn de la cultura, il·lumina els secrets millor guardats de cada persona. En la seva obra es donen cita tan la ironia, la cruesa, l’absurd i fins i tot lo desagradable, fent tot plegat un crònic de lo personal, de l’íntim. Tot dins un context que porta a reflexionar sobre la condició humana.

Aquesta peça reforça l’apartat de la col·lecció en la seva vessant escultòrica; com observem, en l’àmbit de l’escultura cerquem sempre un discurs punyent, on l’obra tingui un poder d’impacte elevat, algunes són de caire més crític, altres com aquesta d'en Samuel Salcedo, més poètica, on un gest com una carícia pot ser transmès escultòricament i amb una textura com és la resina, fugim totalment del paràmetres clàssics.

És un àmbit, l'escultòric, el qual ens hi trobem còmodes en el treballs que es realitzen.

HÈCTOR VELÀZQUEZ & EL GRITO

Amb l’Héctor Velàzquez, 1965. Ciutat de Mèxic; ens volem endinsar en una escultura punyent, on el treball de l’artista combina l’estudi de la tècnica i l’emoció que transmet. Centra el seu treball en l’exploració del cos i qüestiona els límits de la identitat i la individualitat. Les seves escultures busquen establir un diàleg entre les diferents parts del cos combinant la tècnica modulant els treballs en estams, aquests elaborats en temps dels remeiers, xamans i sacerdots. En el seu treball escultòric cerca i aconsegueix plasmar moments d’introspecció i assoleix un equilibri perfecte entre la materialitat escultòrica vital i l’enigmàtic i intangible de l’essència humana. Prova d’això són els caps bombolla penjat que criden ofegats en el buit, muntanyes de mans, bustos que suren sobre la terra.

Amb l'Héctor Velàzquez ampliem l’escultura i com ens referíem en l’anterior peça d’en Samuel cerquem execucions arriscades alhora que el seu discurs amplifiqui la peça d’art; el crit és un tema utilitzat però que l’artista l’hi ha sabut donar una volta més, i això el fa interessant.

SIXEART & SERIE GUERREROS

Sixeart és un artista multidisciplinari que expressa amb la seva obra colorista un univers propi a través de diverses disciplines. Sixeart va començar la seva trajectòria artística en el món del graffiti a la fi dels 80 . Al principi bombardejant en els carrers de Barcelona, ha anat desenvolupant el seu propi estil grafittero. A meitats dels 90 va començar experimentar-se amb l'escultura i la pintura fins que en l'any 1998 va veure la necessitat de tenir el seu propi taller. Tenint el seu taller ha pogut definir-se com artista plàstic. Comenten que el seu treball té referències visuals d’artistes surrealistes com Joan Miró, amb aquella innocència infantil que es combina amb un quasi al·lucinògena sentit d’una segona visió. La seva obra pictòrica es divideix en sèries: Nens dolents amb serrells, Circuits, Animals mutants, Guerrers, etc... Sixeart expressa a través del seu estil infantil les seves vivències del paisatge urbà, la malenconia de la ciutat, les seves preocupacions per l'evolució i les seves conseqüències, la manipulació genètica- un romanticisme per al món que es queda enrere, les imatges que es perden en el temps...

Ell mateix defineix l’equilibri entre l’estètica infantil , l’ús d’una paleta de colors ample i viva i els elements i detalls més durs i inquietants de la seva obra com una tragicomèdia sinistre amb tocs de psicopatia i una mica d’acidesa. Les seves influències estan en el paisatge urbà, en la seva ciutat Barcelona i la seva cultura social popular, en els pintors espanyols que ha estat admirant des de petit i en la mare naturalesa.

.

BERNAT DAVIU & GUERRER

Els dos artistes següents els classifiquem d’emergents, un concepte que agrupa diferents definicions, joventut, novetat, i d’altres. Etimològicament, que neix d’un altre cosa; en l’art sempre es veu alguna influència pictòrica d’èpoques anteriors. És habitual que lo nou, per ser nou, s’uneixi a lo jove, i alhora a una rebeldia, a trencar amb la temàtica i tècnica anterior, encara que avui dia la cultura més jove no representa una rebeldia contra el que ja està establert, sinó més bé una successió interrompuda de canvis. L’anomenem art invisible ja que encara no ha entrat en els circuits més convencionals i institucionals d’art, museus, fundacions, inclòs el propi mercat artístic.

Estructurar una col·lecció ens ha comportat assumir alguns compromisos amb el món de l’art. Són escenaris lògics que en qualsevol implicació d’un projecte s'esdevindria de la mateixa manera, el grau d’implicació és fonamental perquè el projecte agafi una solidesa que pugui esdevenir en un treball ben fet. Qualsevol projecte amb aquesta magnitud de peces té un cost econòmic important, per això la nostra obligació és que el resultat sigui coherent dins un àmbit intel·lectualment potent. No cerquem omplir parets, tampoc fer cap tesis sobre l’art contemporani, però es pot, i s’ha de trobar, un punt entremig on el recull que fem sigui coherent amb ell mateix.

L’artista ens fa veure que des del punt de vista estètic, la senzillesa juga un paper molt important en la primera sensació que creen els seus quadres. D’alguna manera, però, la força de les seves pintures està en aquest aparent, però intencionada senzillesa, ja que aquesta és només un vestit que amaga un procés interpretatiu més complex. La senzillesa doncs, fa que, en certa manera l’espectador centri la seva percepció en els aspectes més primaris, la forma, el color, la textura, un composició,etc.. I així abandoni interpretacions més ornamentals.

BERNAT DAVIU & PETONS

En la peça anterior fèiem referència a compromisos que el mateix projecte et porta. En Bernat Daviu és un clar exponent d’aquesta implicació, és un artista jove, que cerca el seu propi estil, i això comporta anys de treball, d’aquí la nostra voluntat de seguir-lo i anar creixent amb els seus treballs. La col·lecció que hem iniciat i que va evolucionant necessita nodrir-se necessariament d’artistes amb treballs reconeguts per agafar uns sòlids fonaments, construir una col·lecció solament amb treballs de joves artistes pot tenir un resultat únicament d’acumulació.

Cercar i trobar l’equilibri entre els artistes que tenen un recorregut i els que l'inicien és part de la tasca a realitzar.

En el cas dels dos següents quadres, aquest procés que esmentàvem es manifesta per un cas similar, ja que pertanyen a una mateixa sèrie.

BERNAT DAVIU & COLORFUL PAINTING

Superficial Colourful Painting està fet bàsicament a partir de formes orgàniques de colors elaborats industrialment que es situen en tensió sobre la superfície del fons blanc. D’aquesta manera, el fons del quadre esdevé una mera continuació de la paret, però d’altre banda el relleu format de la tela crea una sensació que les formes — colors estan empresonats dins l’espai reduït del quadre. El fet que les formes orgàniques estiguin enganxades a la tela en forma de collage reivindica la forma i el color com a única unitat.

Pel que fa a aquesta obra, quadre amb paper de regal, està formada per a una única forma que es situa en el centre superior del quadre. Aquesta composició enllaça amb certa iconografia cristiana, on els elements divins solen posicionar-se al damunt de tot. En aquest cas la forma no es monocromàtica com en el quadre anterior encara que la funció es molt similar. El fet que la trama del paper de regal es repeteixi delimita la independència dels colors amb la forma. La resta de la superfície està negada amb una capa blanca, aquesta connecta, com en la obra anterior, la superfície amb la paret del quadre.

BERNAT DAVIU & CARA

Les peces del Bernat Daviu, reforcen aquesta voluntat que dèiem en els texts anteriors del compromisos amb joves artistes que estem convençuts que acabaran trobant el seu mètode i el seu llenguatge per fer bones aportacions al món de l’art, d’aquí també a la gran varietat de les peces que disposa la col·lecció en aquest moments.

NATALIA ROMAN & MOVIMENTS GEOLÒGICS

La mecànica del seu treball va més enllà de l’ús dels colors i els blancs. És per això que utilitza tècniques de pintures tradicionals com espais d’expressió que ens porten senyals i sensacions que evoquen petites explosions.
És una pintura que apareix amb trets miops que no pretenen evitar els elements de la cultura contemporània on el color és el component principal; com si volgués agradar el rebel que tots portem a dins, aquesta pintura treballa amb una no convencional harmonia de teories observadores de color i amb una paleta saturada. Evoca combinacions simples que flueixen lliurament a l’espai. A més utilitza conceptes que fan referència a la realitat urbana (com els monstres antropomòrfics que jeuen abatuts darrera el blanc), o repeticions maníaques, o gestos que creen emocions, tan comú en les comunicacions diàries de ment amb una simplicitat excepcional.

VIRGINIE BARRÉ & DRAWING

La seva obra es situa entre la ficció i la realitat, entre el somni i el despertar té una evident influència del cinema i el còmic de sèrie negra. Del cinema molta influència de pel·lícules d’ Alfred Hitchcock i els germans Cohen, fins Stanley Kubrick. Virginié intenta convertir aquest món fictici en realitat, en allò que es pot tocar amb la mà, plantejant una escena del crim on sigui l’espectador qui es senti envoltat i pugui convertir-se en detectiu improvisat,proposant les hipòtesis de mòbils més originals.

També intenta abraçar la simbolització de la por i de la mort, seguint explorant les ruptures d’escales i d’espai físic i realçant els contrastos estètics i culturals. El resultat de les seves exposicions és una combinació de claredat i estranyesa bastant inquietants en quant als seu qüestionament de la tradició racionalista continental que va contribuir la seva pròpia imatge sobre les cultures no occidentals. Proposa estranyes i violentes representacions de la inèrcia del cos abandonat, evocacions de la mort i del crim.

Ella mateixa és defineix com “ una india Piegan (...) actuant amb orgull i atreviment” desenvolupa subtilment una pràctica artística irreverent i impertinent de l’art i la seva història, encara que de manera conscient i controlada, convida a penetrar i a moure’ns dins la seva intimitat conceptual, dins del seu món recreatiu i imaginari. Les obres de Virgine Barré, no conten històries sinó que les contenen.