En les pintures de Manolo Ballesteros observem una evolució cap a les formes, plenes d’energia, cada cop més dinàmiques. Actualment les seves imatges han entrat en un món de moviment; bandes ondulades horitzontalment, negres o de colors càlids produeixen una emoció en moviment, una emoció latent. Aquesta anada cap a un món de moviment s’ha anat accentuant en la seva trajectòria.Un dels conceptes de les obres és la seva “puresa”. És una puresa on els artistes estan bolcats en les possibilitats de la pintura, a una investigació dels seus elements específics i intransferibles, des de la pinzellada i el color, fins el tractament de l’espai, la línia, el ritme i l’estructura compositiva. És una pintura on es representa fragments de la realitat sensible, externa, però també aspectes relacionats amb la imaginació, la memòria, i el món dels sentiments. Una altre idea més complexa aquí expressada és la seqüència del temps, però no en relació al temps exterior, convencional de la societat, sinó en la relació al temps interior, de la pròpia evolució espiritual i personal.
Amb aquestes dues peces del Manolo Ballesteros ens volem adentrar en una reflexió sobre la pintura en la seva vessant expressionista però de caire no figurativa, abstracte. Tota l'abstracció americana ha d’haver deixat rastres en la societat actual i cerquem artistes que segueixen i sàpiguen evolucionar aquest discurs amb una sensibilitat i tècnica acurada. Amb aquestes premisses d’estar oberts a un ventall de camps ens permet crear camps comuns amb diferents continguts intel·lectuals, com pot ser intercalar un art més social amb un de més místic;
Cercar aquestes interseccions és un treball a vertebrar dins la col·lecció que ens porta a terme.L’obra que disposem és una aplicació de matisos negres i blanc, una idea del ritme i la repetició. Es crea una sensació d’infinit, com hem dit és una pintura deutora del concepte all-over, aquella que s’esplaia més enllà dels bordes de la tela, eliminant el concepte de camp espacial.
